La
iniciación sexual prostibularia de un cachorro aristocrático barcelonés de los
años treinta…
Me complace, en esta suerte de
crestomatía de lo mejorcito que voy leyendo, ofrecer a los lectores curiosos un
texto exquisito de lo que fue una obra
maldita, Vida privada, de Josep
Maria de Sagarra, Premio Crexell en 1932,
y que la censura franquista y las clases benestants barcelonesas
impidieron que se reeditase hasta 1966, una anomalía cultural de primera
magnitud. Quizás sea este, a mi parecer,
el mejor capítulo —aunque la obra está divida en dos partes, no en capítulos—
de una novela densa y escrita con un estilo que parangona en justicia el de
Josep Pla. Si toda la novela es una denuncia clara de la hipocresía de la
aristocracia catalana venida a menos y de la ida al más de los servilismos
históricos, este capítulo —cuya estructura redonda permite aislarlo, porque
inicia la presentación de un personaje nuevo en el desarrollo de la trama— que aborda la primacía del deseo sexual sobre
cualesquiera otras inclinaciones humanas, es tan actual que bien pudiera
decirse que continúa siendo aplicable a nuestro presente.
Estoy seguro de que los lectores que no
dominen el catalán pueden leerlo con total facilidad, con la ayuda de cualquier
diccionario bilingüe que les satisfaga las muy escasas dudas léxicas que se les
puedan plantear. En tiempos proclives a la hermética prosa del noucentisme,
el catalán de Sagarra es como un trago de agua clara y fresca que nos resarce
de aquellos enrevesados delirios de apartarse cuanto se pudiera de la más
mínima semejanza con el castellano. Si no se atreven a esta inmersión
estéticamente refrescante, siempre pueden consultar la traducción que José
Agustín Goytisolo y Manuel Vázquez Montalbán hicieron para la editorial
Anagrama. Mi amigo Paco Marín me confesaba el poco entusiasmo que le suscitó la
lectura traducida de la obra, y estoy convencido de que, de haberla leído en el
brillante catalán original de la misma, quizás hubiera sido otra su percepción.
En todo caso, entremos en el texto de Sagarra, que a eso hemos venido aquí…
Los propietarios de los derechos sobre la novela bien podrían acusarme de abusar del "derecho de cita", por supuesto, pero quiero creer que se entiende que mi único propósito al ofrecer aquest tast exquisit de la novela es buscarle los muchísimos lectores que merece.
«Al carrer de Barberà acabaven de matar un home. Ell havia vist dos
policies com el duien al dispensari; al mig de les pedres, la sang calenta i
trepitjada havia passat de les vàlvules d’un cor a les soles de les sabates i
de les espardenyes anònimes. La profanació de la sang humana és una cosa que no
castiguen els codis del països moderns. Aquell dia al carrer de Barberà hi
havia bastant sang profanable, i és que els criminals usen de vegades unes
bales massa impúdiques. La gent, a la porta del dispensari, feia aquella cara
vulgar, esgrogueïda i encofirnada que fa el públic de Barcelona quan assassinen
un home al mig del carrer.
Ell havia sentit els trets mentre baixava l’escala, quan els graons usats i
envilits tenien com una elasticitat de cautxú a les plantes dels seus peus. Els
trets en aquell moment li semblaven una cosa impossible; ni va sospitar que ho
fossin, i seguí baixant l’escala, i en ésser al marc de l’entrada, es va trobar
amb la visió d’un home mort, a cavall de dos policies, i les corredisses, els
escarafalls i l’amuntegament del públic.
En una altra ocasió, aquell espectacle gratuït se li hauria clavat a la
carn com una mossegada inconscient, sense ganes de ferir-lo ni de
perjudicar-lo. Però en la situació que ell es trobava, li feia l’efecte que el
crim era premeditat, perquè precisament en sortir d’aquella entrada ell es
trobés amb els ulls del mort i amb els pòmuls ocres dels policies.
Tenia divuit anys i acabava d’abandonar un prostíbul: per primera vegada
havia anat amb una dona.
De l’espectacle del carrer ja en tenia prou; el que havia vist era com una
taca d’aquests àcids que no s’esborra fàcilment. A cinquanta metres del
dispensari, es reconstruïa la mòbil indiferència dels rostres, de les sabates,
de les gorres i les camises. Camí de la Rambla, les parets i les botigues s’anaven
tornant grises i reservades com un que s’arregla les mànigues i els punys
després d’una baralla. A la boca del carrer de la Unió, les tauletes de l’Orxateria
Valenciana suaven el sucre, les suflés y la modèstia de quatre generacions.
Eren les set de la tarda i feia una calor sobtada de mes de juny, amb envelat de
boires.
A la Rambla, el que a ell li semblava més humà i més comprensiu eren els
clavells rebentant a les parades de les floristes, i les boles dels ventre dels
pardals enforquillades a les branquetes dels arbres.
Almenys aquests éssers no li escopien a la galta l’agressiu egoisme dels
ulls que passaven. Ulls a milers. La Rambla anava plena. Amb aquella
inconsciència, aquella manca de compassió i aquell escoltar només les veus
pròpies que dona el caminar per la Rambla a qualsevol hora del dia. La gent no
tenia cap culpa si se’l mirava com un de tants, sense preocupar-se no poc ni
molt de qui era ni del que li acabava de succeir.
Va seure a la terrassa d’un cafè i va demanar una cervesa; a la butxaca li
quedaven vuitanta cèntims: just per a la cervesa i la propina.
En la vida dels homes hi ha un moment que s’acostuma a mantenir amagat
entre boires de por i de vergonya i que, si se’n fa baladreig, és un baladreig
entre companys, insincer, infantil i pintat de grolleria. Passen els anys i l’home
distret, inconscient o carregat de suficiència, procura situar el moment al
que fem al·lusió en les zones de la infelicitat, allí on els actes perden
gust i color i s’accepten com a fades eventualitats de la nostra existència. NO
se sap de cap il·lustre acadèmic, de cap solemne professor ni de cap conferenciant
de modo que hagi escollit aquest moment com a tema d’una dissertació davant d’un
públic selecte. I, a desgrat d’això, aquest moment inconfessable té tanta
purulència, tanta malenconia condensada o tanta joia nua, que sèrie difícil,
posats a ésser sincers —si és que els homes poden ésser sincers—, que en
trobéssim un altre que l’igualés en intensitat. És el moment en el qual un
xicot verge venç la por que sigui i es lliura a totes les conseqüències d’un
prostíbul.
És inútil que les camises més fortes, les converses més metafísiques, que
el negre entusiasme soviètic i els himnes més esqueixats d’ultratomba intenten
apartar-nos de la mil·lenària vibració del sexe. És inútil que un bon to intel·lectual
o eclesiàstic, en referir-se a la qüestió sexual, evoquin les imatges de la
pantera, del porc, de la serp o del gripau. La carn nua de Siegfried saltarà sempre
per damunt de les flames quan es tracta de caçar la pell de Brunilda adormida.
I això sempre serà l’eix al voltant del qual rodarà l’home de tots els climes,
la feble canya que pensa, que deia aquell asceta sublim dels budells arruïnats,
foll per les idees abstractes.
La vida sexual, segons les persones, pot ésser d’un gris limfàtic o d’una
musculatura tensa policolor, al·lucinant; però sempre, fins en els més
imaginatius i els més hàbils, quan s’arriba a la plenitud i a la maduresa, la
vida sexual té un aire de costum i de rutina. La grandesa poètica d’aquesta
vida sexual, allí on manté tot l’imprevist i tot l’interès dramàtic, és en el
moment de la iniciació i de la descoberta.
Els poetes, els predicadors i els sapastres de cabell esclarissat parlen de
l’adolescència com de l’or del nostres camí pel món, com de l’edat envejable
amb tot el suc per definit i encarrilar, com si fos el vestit més ple de flors
i d’esperances que hem aguantat damunt els ossos. Allí on no hi ha experiència,
ni sentit de responsabilitat, ni pèrdues econòmiques i calculades i madures
incisions de ganivet, no pot haver-hi dolor. Això és acceptat per la literatura
acadèmica i pels pares de família; l’imberbis juvenis que definia Horaci
encara és la definició vigent quan s’ha de apreciar el trist estudiant
universitari, el trist afeccionat de rugby, el trist enflairador de prostíbuls,
el tris hipòcrita de tot davant de les preguntes paternes, que només té disset
anys i una confusió vermella i negra en forma de monstre que no pot
desplaçar-se de la zona del pubis, de la zona del cor o de la zona del cervell.
L’adolescent riu i salta i balla, però ningú no vol veure la tristesa
sexual de l’adolescent; ell mateix se’n dóna vergonya, i no la confessarà a
ningú; i quan hagin passat els anys afirmarà que aquella tristesa sexual és una
mentida.
En les hores solitàries de l’adolescent les descobertes vénen (sic) de mica
en mica; la innocència i la limitació nostra —més pedants en aquella edat que
en cap altra— volen cargolar els bigotis de la malícia, volen fer feure que no
s’espanten de res, i el cor va palpitant com la fulla d’un trèmol. Les lectures
tenen l’eficàcia mòrbida de les masturbacions; els somnis són mes plens d’alcohol
aleshores que en cap altre moment de la vida i els únics somnis brutalment
poètics són els de l’adolescència. Somnis que es vengen directament de la
covardia de la carn inexplorada, amb el gel a l’esquena i el fàstic de les
pol·lucions nocturnes; pol·lucions sense entusiasme, sense alegria, moltes
vegades com un càstig. Nec polluantur corpora, diu un agre himne litúrgic,
que resen els sacerdots catòlics quan s’acosta la primavera.
Les piscines, els esports, els besos materns i les quatre punxes negres
dels que administren els exercicis espirituals no són un contrapès prou fort
per combatre l’erecció salvatge. Vénen (sic) els companys desaprensius, perquè
entre els adolescents també n’hi ha de purament gàstrics que es mengen les
preocupacions com si fossin un cove de cireres, i els companys desaprensius
riuen amb el seu impudor de la por dels preocupats, de llur covardia o de llur
castedat voluntària. Moltes vegades el remordiment acompanya el deliri de la
imaginació, i els dies passen sense que es decideixi res. La copa modelada en
el pit tremolós d’Helena és la copa que serveix per a totes les begudes; aquell
inexistent cristall perfecte és el que topa a tot arreu amb les dents de l’adolescència.
El tòtem fàl·lic de les tribus més remotes és el mateix tòtem dels col·legis i
de les universitats actuals. A l’adolescent li han volgut fer creure en l’existència
del pecat; li presenten el cas concretament, amb les horribles conseqüències
materials. Certes pedagogies empren imatges convincents: no s’estan de
projectar al viu les catàstrofes de les malalties secretes, amb les secrecions
més repugnants, les deformacions i els dolors més intolerables. Però no hi fa res;
ve un moment que passa la vergonya o la covardia; la temptació es massa cruel,
i la pell nua de Siegfried saltarà per damunt de totes les flames.
Per arribar a aquest moment, l’adolescència ha begut el fel de la tristesa
i de la confusió. Per aquest moment no la prepara ningú amb vels solemnes, ni
amb corones de roses, ni amb incens (sic) màgic. Hi arribarà d’amagat, a l’igual
que si fes un crim, afectant la indiferència, però amb les vísceres com batalls
de campana. L’adolescent no podrà triar cap figura sublim, cap decoració de
Venusberg; s’ajupirà potser a les peles de taronja del carrer mes vil i al tuf
d’amoníac d’una cantonada; no tindrà més remei que perforar l’ombra de l’escaleta
que estigui al nivell de la reduïda suma de plata que ell porta als dits. És
tristíssim, però és així mateix; la revelació de la vulva d’Helena arriba per
aquests camins. Tot ho sabem; de tal vulgar que és, i per fer veure que no hi
donem cap importància, procurem confeccionar un nus de corbata ben correcte i
escrivim uns versos que fan plorar les senyores més gelatinoses.
L’adolescent que perfora l’ombra per primera vegada de la vida se’n pot
riure dels nostres versos i de les nostres corbates; ell accepta com una gràcia
celestial el somriure d’una dona que es guanya la vida amb l’ofici més canalla
que existeix. Aquella dona és la guardadora del tresor, és la que el fa passar
a la saleta del prostíbul i la que li presenta les tres deesses. L’una amb combinació
verda, l’altra amb combinació groga i l’altra amb combinació vermella.
Aleshores, en un dels cinquanta mil prostíbuls infectes del mon, es repeteix el
judici de Paris. La poma que duu aquest Paris torturat per oferir a la més
bella de les tres és tot el misteri de la seva adolescència, tot el seu desig
comprimit vergonyosament. Paris tria d’una manera ràpida i febrosa, amb unes
ulleres entelades de sang, i una hora de fisiologia mercantil, en la qual ella
hi posa una ànima tan indiferent com la vianda a la brasa que serveix per
apagar la fam del pelegrí apassionat, ell, l’adolescent, d’una manera inexperta
i càndida, escolta per primer cop la fatal simfonia del sexe, que l’arquet del
diable toco grollerament damunt les cordes tibants dels nostres nervis.
Quan passin els anys, l’adolescent podrà exigir, podrà ésser cruel i idiota
amb elles i amb ell mateix; però la temperatura de la primera vegada no li
permet res d’això. El ventre de la més ínfima de les prostitutes pot ésser
construït en aquella ocasió pels més tendres pètals de les més tendres roses,
com el ventre de Cloe sota la inexperta envestida de Dafnis.
I pot ser —perquè aquestes paradoxes inútils són tota la teranyina de la
qual estem penjats— que la darrera de les prostitutes, davant del Dafnis
inhàbil de totes les èpoques, de la manera més mecànica i més rupestre,
segregui un fons de pietat humana i una assiduïtat aparentment canalla, però
que té una barreja de servil i de maternal, una combinació d’àngel i de bèstia,
dintre de la qual l’adolescent enfebrat s’hi senti tan a prop de les estrelles,
que mai de la vida cap amor ni cap pell de dona no li podran oferir una escala
més alta. Quan passi el temps, l’adolescent, fet home, no hi voldrà saber res; oblidarà
la seva Cloe anònima de les pessetes que siguin —molt poques, naturalment—, la
seva primera Cloe. Suposarà com la infàmia més vil valorar la intensitat de la
primera aventura sobre la intensitat i la pompa de posteriors amors molt més
literaris. I és possible que el que ell tingui per una infàmia sigui la
veritat, aquella que els homes no volen confessar mai, perquè l’orgull no admet
les paradoxes inútils.
El xicot que havia sentit dos trets que assassinaven un home en el carrer
de Barberà, i que després destinava tot el seu capital al topazi escumejant d’una
trista cervesa acabava de viure aquest moment tèrbol i poètic de la nostra
existència. Com Paris, havia triat entre les tres deesses una italiana de
cint-i-cinc anys, sòrdida, d’aquelles que tenen els pulmons dintre una cisterna
i només respiren vegetacions claveguerils (sic), però que els contactes efímers
i constants no li havien pogut esclafar un pit de sirena, ni li havien cremat
als ulls dues violetes humides delicadament hospitalàries.
Ell tenia divuit anys i li va fer vergonya confessar la veritat, però ella
la va comprendre perfectament. Si la xicota no hagués tingut pressa li hauria
fet els honors, però en aquella casa del carrer de Barberà hi havia feina i
gent que s’esperava. La prostituta es limità a deixar lliure l’embadaliment del
xicot, sense gens de protesta, i a untar els llavis d’aquella tendresa freda i
servil que tenen els morros dels rumiants (sic).
El fet de tenir una dona nua per a ell tot sol, en una cambra closa, sense
testimonis, sense censors, sense estar-se de res, el feia tornar boig. Els dos
anys d’indecisió i, més que altra cosa, de por a una malaltia repugnant, grinyolaven
caninament damunt d’un coixí de carn castigada que tenia la forma d’una dona.
La criatura egoista anava darrere de la venjança contra els escrúpols, darrere
de la revelació del goig. No veia res, només escoltava les sensacions,
constatava la secreta harmonia nerviosa que va naixent en un ritme cafre, fins
arribar als violins desesperats de l’espasme que moren en un acord lent i
desinfladíssim (sic). La biologia explica amb tota la fredor aquestes coses,
que el pudor més elemental procura callar; però ell, ambles ungles clavades a
la carn d’Helena i amb els ulls abocats al pou de la seva mirada, en aquell crescendo
que per primer cop a la vida li anava rebotent els pulmons contra la paret de
les costelles, esborronar de la sensació inesperada, no lo li feia vergonya
res, i desitjava fer un crit llarg, que el sentís tothom, el seu crit d’alegria
de mascle de divuit anys, que té una dona per a ell tot sol, encara que sigui
una dona de les que a les nits s’enganxen al gec esfilagarsat d’un bastaix,
encara que sigui només que per una hora, encara que sigui en un prostíbul, no
hi feia res; aquestes coses no comptaven per aigualir el seu crit; el llençol
més infame, la pell més marcada d’esclavitud poden reproduït tots els mites.
I ell, després del desig de cridar, després de la gran descoberta, s’anà
cordant la camisa, amb els dits tremolosos, volent contestar les paraules acanallades
d’ella amb altres paraules acanallades d’home fet, de personatge que ja en
torna; però el cor, encara ple de vi del seu entusiasme, li anava esguerrant
les paraules amb síl·labes de criatura, inexpertes i lluminoses.
A l’escala va sentir els trets, i va veure aquell home mort que duien dos
policies, en el precís moment que ell, generosus puer, es pensava que
acabava de prendre possessió de la vida. Després, escurat de butxaca, amb els
llavis emblanquits de la bromera de la cervesa, el seu cervell infantil
superposava imatges contradictòries: unes mitges de gasa, el xarol de la gorra
d’un policia, la sang de les pedres del carrer, un raspall de les dents colorit
amb dentífric de color de sang, la inexpressió sabonosa de l’aigua del bidet, l’americana
bruta de l’home penjant dels braços dels dos guàrdies, el sexe d’ella i la boca
del mort, i tot això projectat damunt de la mòbil cortina de la Rambla, damunt
d’aquell fons de rostres mecànics, de galtes de cautxú, d’ulls amb destí nebulós,
damunt de la vida anònima, vulgar i inexplicable.
L’amor i la mort de costat com en el preludi de Tristan; un amor baratíssim,
vergonyós; un criminal ínfim assassinat per un altre criminal; tot dintre un
barri de purulència, i dintre el seu cor de divuit anys, protegit er una
americana tenyida de negre, una americana aprofitada, perquè ell duia dol del
seu avi. Feia sis mesos que el va veure estirat amb un uniforme descosit pel
darrere i amb unes solapes arnades de serí vermell. El seu avi! Un ésser d’un
clima molt llunyà. El seu avi, mort, era una figura de cera, un ninot repulsiu;
no va impressionar-lo gens; però aquell mort del carrer de Barberà sí, era
autèntic, tenia els ulls oberts i el cabell ple de sang.
Va pagar la cervesa. En un pis del carrer de Pelai l’esperava un company
seu, amb l’Anàlisi Matemàtica, perquè aquella criatura de divuit anys estudiava
a l’escola d’Arquitectura, era comunista i es deia Ferran de Lloberola.»
