La crítica privada de un inédito.

 A veces los lectores anónimos regalan sorpresas.

 

            Lo habitual es que las críticas literarias aparezcan cuando las obras se han publicado. Lo extraordinario, que un amable lector, amigo de un amigo del autor, y con quien nunca ha cruzado dos palabras, tenga la bondad y la generosidad de hacerla cuando la obra aún yace en el cajón del escritor, sea novel o no. La crítica especializada, lo sé por experiencia, está llena de «trucos» e imposturas, casi tantos como las concesiones de los premios literarios, de ahí que difícilmente pueda un lector ingenuo hacerse plenamente a la idea de lo que da de sí cualquier obra. Todo juicio crítico responde a la formación estética de quien lo emite, y no hay objetividad posible salvo cuando la obra es mala de solemnidad y concita la unanimidad crítica, como ha ocurrido con el último Premio Planeta, tan fraudulento como literatura y como amañado concurso. Las críticas de lectores anónimos pero con sólida formación académica siempre son estimulantes para los creadores. De hecho, la figura del lector de editorial es clave para discriminar los originales que merecen ser editados, y suelen ser personas de mucha confianza de los editores. Son sonados los casos en que, por alguna lectura insolvente, se han despreciado obras que luego triunfaron entre el público y la crítica. Esta que hoy traigo, a modo de ejemplo de cómo funciona la relación obra-lector en un contexto de ignorancia mutua, y en el caso de una obra inédita, pretende ser una muestra de cómo se puede hacer una lectura desprejuiciada de un «original» sobre cuya fortuna o revés editorial aún está todo por escribir. Piénsese en la ingente cantidad de manuscritos encajonados que nunca caerán bajo los ojos críticos de los lectores de la mayoría de las editoriales, tan sedientos de superventas como ignorantes, en muchas ocasiones, de la calidad literaria, para la que algunos diríase que su frívola lectoría los incapacita.

              No la he traducido, porque entiendo que su comprensión está al alcance incluso de quienes no dominan una lengua tan hermana del castellano, con la que comparte más de lo que las distancia. La crítica, merece la pena destacarlo, adopta el tono epistolar de quien se dirige al amigo del autor.                                     

         Ara mateix acabo de llegir La derrota del persa. Que dir-te? Difícil poder fer una apreciació coherent, solament felicitar l'autor pel seu domini del llenguatge, pel seu ofici —ja he vist al final del llibre la seva autobiografia i no és la primera novel·la que ha escrit, a banda de les seves col·laboracions a revistes especialitzades en crítica literària—, per la facilitat que té en el joc del llenguatge, buscant diferents significats de paraules, substituint una vocal per una altra, per la manera com aconsegueix mantenir l’interès de la lectura a base d'un ritme que no decau en cap moment i si de cas va in crescendo, per la impecable, variada i àgil sintaxi que pren formes diferents segons el personatge o el capítol (com per exemple en el cas dels capítols titulats Estimación subjetiva singular), també pel fons temàtic que s'amaga en el bosc d'un riquíssim llenguatge ple de matàfores, comparacions i descripcions agosarades (seducció de Marga per Faustino).

Dues històries: la de Dario i la de Virginia/Marga. No sé si tenen cap relació, o sí? Primer, abans del desenllaç, pensava jo que, per un cantó Dario era una representació depressiva d'un professor, traumatitzat (ha pegat una forta bufetada a una alumna insolent), desenganyat i descregut de tot, amb pulsions suïcides; per altra banda, Virginia representaria una fanàtica monja assassina de la seva germana (Marga) i el seu amant; salvadora de les seves depravacions sexuals. Però al final, resulta que la monja sols és un personatge d'una malalta mental tancada en un manicomi que explica al seu psiquiatre els seus deliris a més de no ser la tal Virginia sinó Margarita (en fi, un embolic). També Dario va al psiquiatra que suposadament és l'amant de la seva dona, Helena (¿és significatiu els seus noms: Dario, Helena i el psiquiatra Babel?). Dario, a causa d'un infart (volia fer maratons, però el seu cos no era pertinent), és hospitalitzat i aprofita per simular amnèsia: és la seva venjança a un entorn que l'ignorava, doncs a partir de la seva falsa pèrdua de memòria, atrau l'atenció, però per a sentir continus retrets d'Helena, la seva dona.

Potser sigui aquest el factor comú de les dues històries: ambdós personatges fingeixen; una per bogeria; l'altre conscientment sabent potser que la vida humana és pur teatre; que la realitat està composada de màscares i que el temps no existeix, o sinó ¿què és el temps quan un ha perdut la memòria?

Bé, no sé. Estic segur que no encerto la diana, doncs jo també he hagut de fer una marató, interrompuda contínuament, per acabar la lectura. Però gràcies a això no m'ha sortit sang del mugrons ni irritació a l'entrecuix. I puc dir amb tota sinceritat que m'ha agradat La derrota del Persa. Encara que moltes més coses i millors es podrien dir. Serveixi això per demostrar que l'he llegida.

Salut!

Xavier Langa Estadella