Epístola à clef

En temps d'esquerdament social, ni l'estimació pregona pot fer-se pública sense un cert encobriment...

Molt estimat BP:
¿Quants anys fa que ens coneixem i ens estimem? ¿Més de quaranta? Hem crescut junts des d'aquells temps obscurs del franquisme, tan lluminosos, però, per les nostres esperances de llavors, un nosaltres, tu i jo, tan plens d'elles com de vida i de desitjos que hem anat realitzant com hem pogut i hem sabut, fins arribar aquí, a aquests temps d'incerteses, de rancúnia, d'irracionalitat, i fins i tot de por, perquè és molt el que està en joc i sembla que, socialment, ens hem entestat en cercar el camí que no porta enlloc, ans que una solució que ens complagui a tots, potser perquè la radicalització que estem vivint ho impedeix com a una mena de mandat religiós impossible de profanar. Tu mai havies estat independentista i, com jo mateix, tota la teva vida política, que jo sàpiga, pel que tu m'has dit, has estat votant dels socialistes, com jo. Fa temps, però, que no sé què votes i que també jo he canviat el meu vot. Sí sé que, al menys abans, "odiaves" cordialment ERC, perquè, per motius laborals, coneixies la seva intolerància i la seva incompetència. Vas ser crític amb els tripartits, com ho vaig ser jo mateix, i, després del segon, fins i tot vas veure quelcom de seny al discurs d'un Artur Mas que tornava de la travessia del desert amb un cert esperit de centre progressista. Tot es va començar a tòrcer quan, després de la manifestació del 2010, Mas abraçà el messianisme patriòtic i va començar oficialment un procés que ens ha portat fins a l'atzucac actual. Tu i jo som germans de fet, perquè ens vam escollir com a tals voluntàriament, no ho som, doncs, per l'obligació del pack familiar. Hem treballat junts, hem fet carreres molt diferents, jo Filologia Hispànica, i tu Pedagogia, però desprès et vas reconvertir cap al Dret esportiu i jo em vaig mantenir a la meva opció. Les nostres famílies han anat creixent alhora, i els teus fills me'ls estimo tant com els meus, perquè són una mena d'extensió de la nostra pròpia estimació. Hem compartit tot allò que la nostra generació dels nascut als anys 50 havia de compartir, però d'un temps ençà semblava com que aquesta dèria del independentisme s'havia instal·lat entre nosaltres com a una mena de buit que no gosaven omplir amb les paraules que, de fet, ens deixàvem de dir. Quedàvem i ens vèiem i parlàvem com si tot aquest moviment cap a la divisió del nostre poble no existís o com si tu donessis per fet allò que mai ni havíem verbalitzat: que tu ets d'un poble, del "sol poble" i que jo sóc d'un altre, dels exclosos d'aquella quimèrica entitat popular uniforme i de base identitària. Alguna vegada sí que havíem deixat clar que teníem punts de vista molt diferent quant a la suposada opressió de Catalunya per la resta de l'Estat -que no pas un injust tractament fiscal, quelcom en què hi estàvem d'acord- i el no menys absurd dret al "dret d'autodeterminació" -que era, com ara s'ha vist, allò que amagava el absurd, des del punt de vista jurídic, "dret a decidir"- sobretot si basat en una tergiversació de la Història. Per fi, però, fa unes setmanes, tot just abans de l'1 O, vam poder estar parlant una hora sobre tot això amb tota la tranquil·litat de sempre, amb tota la cordialitat i amb tota la "duresa" que suposava haver de mantenir posicions encontrades. No repetiré ara i aquí, fil per randa, la nostra conversa, perquè hom n'és conscient, si em coneix, per haver-me llegit, de quin peu calç. Dies desprès vaig enviar-te l'article de Juan José Burniol, Per què no aniré a votar, i m'ho vas agrair, perquè, com jo ja sabia, era un home en el pensament del qual podries veure't reflectit, i així va passar, a nivell conceptual, tot i que tu, i ho entenc -i no ho entenc...- vas decidir que sí votaries i que volies que el teu vot fos comptat, tal com m'imagino acabaries fent. Fa poc, quan la colla d'irresponsables del Govern va declarar la República vaig rebre un guàsap teu que em va confortar: Se suposava que era un dia feliç i ni tu et senties així, ni tenies clar que la manera com s'havien fet les coses des dels dies 6 i 7 de setembre era la manera correcta per fer les coses bé i amb sentit. Després, com sempre, hem canviat impressions sobre les nostres xacroses saluts,  i quedarem un d'aquests dies per veure'ns i passar una estona amb el teu fill petit. Hem arribat fins aquí, doncs, i la millor notícia de tot aquest maleït procés, BP, és que la nostra estimació recíproca ni tan sols s'ha esquerdat, i tot i que no gosaré dir que s'ha enfortit, perquè es quelcom difícil, sí que em consola sentir-la tan viva com sempre. Perdre-la hauria estat un cop molt difícil d'encaixar... Tornem a aquell bon punt en què vam deixar de saber què votava l'altre, i cap al 21D sí que em faig creus de quina pot ser la teva opció electoral. La meva la pots intuir més fàcilment. M'hagués agradat poder parlar amb tots els ets i uts de la nostra ferma amistat, amb noms i cognoms, però ja entenc que en aquest temps de faccions i bàndols poc menys que irreconciliables potser no t'hauria fet cap favor, raó per la qual he hagut de refugiar-me en inicials poc menys que impossibles de traduir. Una epístola à clef, doncs, com en aquells temps de clandestinitat i lluita antifranquista en què ens vam conèixer. Curiós. 
Una abraçada ben forta.